Vaig començar La balada dels ocells de muntanya, de Can Xue, durant una de les llargues hores de vol cap a la Xina. Quan a fora ja no hi havia res per veure, les primeres pàgines em van portar a un món on els límits entre el somni i la realitat es difuminen: miralls que no reflecteixen, passos sense petjada, hospitals on habiten homes gat… Tot sembla passar en un univers paral·lel on només et queda deixar-te portar.
No us enganyaré, llegir Can Xue mentre viatjava per la Xina va ser una coincidència buscada. La seva escriptura, plena de misteri i ambigüitat, m’acompanyava mentre tenia el privilegi d’intentar comprendre un país immens i ple de contrastos. En un dels molts trens que ens portaven d’una ciutat a una altra, pensava en tot allò que ens uneix: la cura dels nostres, la importància de compartir taula, la necessitat de pertinença, però també en tot allò que ens desconcerta: olors noves, sabors inclassificables, ritmes de vida diferents.
És una de les coses que més m’agrada de viatjar: descobrir el desconegut, mirar-ho tot com si fos la primera vegada. Quan trepitges carrers que no són els teus, aprens a observar, a escoltar sense entendre, a reconèixer-te en el que és diferent. Llegir Can Xue provoca una cosa semblant perquè et fa sortir de la zona de confort i t’obliga a acceptar la incertesa com una forma d’aprenentatge.
Com en els viatges, en els seus relats hi ha fragilitat i resistència alhora. I, quan tanques el llibre, et queda la sensació que alguna cosa ha canviat. Potser per això diuen que llegir és una altra manera de viatjar, perquè, encara que tornis al mateix lloc, ja no ets exactament la mateixa persona.
